Al arribar aquesta època del curs, a mi sempre se'm fa molt dur,
i no pas precisament per l'arribada imminent dels exàmens {tot i que també hi tenen el seu paper},
sinó pel final del curs de teatre.
S'acaba una rutina, la de cada dimecres a la tarda.
Una rutina del més agradable i desitjada,
s'acaben els dimecres de teatre!
Però no només això.
A més a més, ens hem de despedir d'aquells persotges que a poc a poc,
i sense que nosaltres ens n'adonéssim,
ens han anat invadint, a tots i a cadascun de nosaltres.
D'aquells personatges dels quals nosaltres n'hem agafat prestades les paraules,
i no només dalt l'escenari,
perquè a aquesta època del curs, aquest any, parlem amb el llenguatge d'Hiroshima.
Avui, hem fet la nostra última representació d'"Hiroshima mon amour".
Avui, Hi-ro-shi-ma ha alçat el vol...
Ara només em queda afegir les boniques paraules de la Sara:
"HI-RO-SHI-MA, MON AMOUR....
Brindem per la gran sort que hem tingut d'haver llegit, i llegit, i llegit, i representat, i representat, i representat, i representat, i representat, i viscut, i VISCUT una obra tan extremadament preciosa com aquesta. Pel que ens ha ensenyat, en la vida i en l'amor.
Brindem per La Piscifactoria, i per aquestes classes magistrals setmanals sobre l'art i les emocions, de les quals hem estat mestres i alumnes. Brindem per l'amor estúpid, i pel patiment injust de qui no té cap més culpa que trobar-se en el lloc ni el moment que altres creien oportuns, de qui no té cap més culpa que estar enamorat.
I brindem per Marguerite Duras, per haver-nos ajudat a comprendre-ho, per haver-nos deixat entrar en la pell de qui estima i és oblidat, de qui estima i vol oblidar però no pot. Brindem per la memòria històrica, que ha deixat tantes cicatrius fibrosadíssimes en tants cors que només es contemplen com a danys col·laterals de l'evolució de la humanitat, si és que es contemplen.
Brindem per totes les emocions que ens hem anat contagiant i han anat creixent, com si tinguéssin vida pròpia, en tots nosaltres. Brindem per la pell de gallina i revelacions inoportunes que hem pogut sentir aquests dies. I quan, per la força del costum, històries com aquesta es tornin a repetir... et recordaré com a HI-RO-SHI-MA."
When this time of the year comes around, it's kind of difficult for me,
and not precisely because of the impending arrival of finals {though they might have something to do with it too},
but because of the end of the theatre group year course.
A routine ends, the every Wednesday's afternoon routine.
A routine which is really enjoyable and desired,
the Wednesdays full of theatre end.
But not only this.
Apart from that, we have to say our goodbyes to those characters which slowly,
and without us even noticing it,
have invaded us, each and every one of us.
To those characters from whom we have been borrowing words,
but not only on stage,
because at this time of the year, this year, we talk the language of Hiroshima.
Today, we have performed our last gig of "Hiroshima mon amour".
Today, Hi-ro-shi-ma flew away...
